dimarts, 11 d’octubre de 2011

Discurs del Sr. Alcalde En Jordi X. Vicedo en l'acte del 9 d'Octubre a Corbera

 



















Corberans i corberanes. Valencians.

Avui és 9 d’octubre de 2011, i no és casualitat que hàgem iniciat aquest acte amb referències històriques, perquè la història ens determina i ens defineix molt més del que podríem imaginar. Els valencians d’avui som fills i hereus d’una història ben concreta, tenim data de naixement, registre i pare conegut: Jaume I, el fundador del Regne de València. En paraules de Joan Francesc Mira, un dels nostres intel·lectuals més rellevants, “...la creació del regne, la formació d’un nou espai polític, no és un fet accidental en la nostra història, sinó radicalment substancial: és ni més ni menys que l’origen i la raó de l’existència històrica dels valencians”.

Aquell nou país creat per Jaume I en 1238 tingué més de 450 anys de vida pròpia, fins que un altre rei, Felip V de Borbó, va abolir per la força tot el que havia significat el teixit políticoinstitucional del Regne de València; va liquidar completament el seu sistema legal i jurídic, i va arrencar de soca-rel el dret privat i les estructures de govern municipal. El Regne de València quedava abolit, suprimit i sotmés en tot a les lleis de Castella. Amb el decret de Nova Planta els valencians vam ser desposseïts del nostre propi país.

A partir d’aquell moment, 25 d’abril de 1707, la història dels valencians ja no seria la història dels valencians, sinó una part marginal de la història d’Espanya. La nostra, seria per sempre una història amagada... “no s’ensenya a les escoles com van esclafar un país”, diu la cançó d’Al Tall.

He dit, des de bon començament, que la història ens determina: el 1977 se celebren les primeres eleccions lliures després de 40 anys de franquisme; l’any següent es constituïa el Consell preautonòmic del País Valencià, format per representants de tots els partits parlamentaris de Castelló, València i Alacant; i en 1982 -en una conjuntura política de fort retrocés democràtic- les Corts espanyoles aprovaven l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Un estatut que ni tan sols reconeixia la condició, la categoria, de nacionalitat històrica del Poble Valencià. La nostra autonomia quedava equiparada a la de Murcia, Extremadura, La Rioja,... i tantes altres. És a dir, una autonomia de segona, una simple descentralització administrativa.

Hagueren de passar 24 anys per a que, en la reforma de l’Estatut de 2006, ens fóra reconeguda la nostra condició de nacionalitat històrica, equiparable a Catalunya, Euskadi o Galícia.

No obstant, la valoració global de tots aquests anys d’autonomia ha de ser, malgrat tot, positiva en tant que ha propiciat un desenvolupament polític, econòmic, cultural i social i ha generat una dinàmica institucional que ha permés l’autogovern i l’afirmació de la nostra identitat.

És important conéixer, i reconéixer-nos, en la història. Els valencians venim d’aquell antic regne fundat per Jaume I. Tenim un origen documentat i un marc geogràfic definit; tenim un passat amb unes lleis pròpies, el Furs de València; unes institucions polítiques pròpies, la Generalitat i les Corts; i tenim una llengua pròpia, la nostra senya d’identitat més valuosa i definitòria. Una llengua que arribà a aquestes terres de la mà de Jaume I i dels hòmens i dones que vingueren a repoblar la terra conquerida, procedents, la majoria d’ells, de terres catalanes, segons consta en els diferents Llibres de Repartiment. Una llengua que considerem, i que ens és, pròpia i amb la qual els valencians sentim una forta identificació. Una llengua que no s’acaba a Vinaròs, sinó que, més amunt del riu Sènia, és parlada a Catalunya, i al sud de França, i a l’altra banda de la mar és parlada a les Balears i a l’Alger (Itàlia). La història és clara i taxativa: és una mateixa llengua compartida com demostren les obres del nostre gran poeta Ausiàs March, de Gandia; del mallorquí Ramon Llull, mestre en tots els camps del saber del segle XIII; de Ramon Muntaner, de Peralada (Girona), un dels cronistes més importants de l’edat mitjana, que va escriure la seua gran Crònica des d’una alqueria de Xirivella. És la llengua d’aquests i de molts altres grans escriptors des de l’edat mitjana fins els nostres dies.

Però, sobretot, és la llengua del nostre poble. La seua persistent lleialtat a l’idioma l’ha mantingut viu a pesar dels calculats i incessants intents d’aniquilació per part del centralisme de l’estat. A pesar també, i en majúscules, de la deserció de les classes dirigents valencianes.

Els anys 60 i 70 del segle passat significaren una fita important en el ressorgiment de la consciència valenciana. Entre les noves generacions, influenciades per la potència intel·lectual de Joan Fuster, cresqué amb força la reivindicació dels nostres drets com a poble, i tot aquell moviment cultural i polític influí de manera decisiva en la transició democràtica valenciana. Anys després, aquella energia civil fructificà en realitzacions tan essencials com l’escola en valencià, impulsada i creada per nombrosos pares, mares i mestres arreu de la nostra geografia. Una conquesta democràtica a la que, de cap manera, no podem renunciar. Hem de garantir el futur del valencià, no com un fet arcaic o folkloritzant. Hem de percebre el valencià com a llengua nacional, moderna, útil i culta, no com una llengua de segona o rural. Es per això que l’hem de fer servir amb normalitat, no sols únicament com a llengua oral, sinó també com a llengua escrita.  
Hem d’aconseguir uns mitjans de comunicació i una televisió decididament valenciana, plural i digna. Necessitem espais d’intercomunicació i de contacte amb les altres comunitats que parlen la mateixa llengua que nosaltres. No vull entendre per què es diu que hi ha llibertat d’expressió i en canvi se’ns censura la TV3. No puc comprendre per què es polititza una llengua. És que encara no se n’adona ningú de què les llengües no tenen color, ni classe social, ni propietari?. Volem que els nostres fills i els nostres néts puguen viure amb completa normalitat el fet de ser valencians. Que res no entrebanque la dignitat nacional i el futur del nostre poble.

Determinades visions d’Espanya com un estat nacional únicament centralista ens han perjudicat històricament. L’economia productiva valenciana ha estat tradicionalment marginada, ignorada per l’estat. I en bona part això es deu també a unes classes dirigents i una classe política autòctona que en els darrers 100 anys no han estat capaços de representar els propis interessos valencians. No han cregut mai en el propi país. Una conseqüència evident d’això -i ben propera a nosaltres- és la inadmissible ruïna del camp valencià, una agricultura productiva, una realització humana digna i de prestigi, una faena ben feta amb l’esforç de generacions, que ara es veu en un clar procés de desmantellament.

La visió centralista i uniformista de l’Estat ha fet també que les infraestructures més bàsiques per al desenvolupament econòmic, com són les vies de circulació i de transport, tinguen secularment un disseny radial que passa de manera inexorable pel centre, per Madrid. En canvi, desoint les recomanacions dels experts internacionals i desatenent tota lògica, el Corredor Mediterrani, una via de comunicació prioritària per tal que  les regions econòmicament actives de l’est peninsular arriben al cor d’Europa, va ajornant-se en detriment dels nostres interessos i en benefici del Corredor Central...

No vull estendre’m més. Celebrem el 9 d’Octubre. No són moments d’autocomplaença ni d’exaltació patriòtica. Són moments de realisme. És el moment de la reivindicació i de la unitat. La unitat que ens és indispensable per a fer créixer el nostre autogovern.

Radicals són aquells que no accepten altra manera d’entendre el fet de ser valencià. Nosaltres avui hem volgut visualitzar ací la unitat ajuntant els dos sistemes de símbols que ens identifiquen a tots, d’un costat la senyera coronada i de l’altre el penó de la conquesta, perquè pensem que tots, uns i altres, formem part del mateix poble. I unitat no és sinònim d’uniformitat, també la discrepància ens fa ser poble. És una simple qüestió de respecte mutu i de pluralitat democràtica interna. Citant de nou Joan Francesc Mira, direm que, entre els valencians, cal “passar de l’antagonisme excloent a la complementarietat integradora”. El regne històric de València, la Comunitat Valenciana de l’Estatut, el País Valencià modern reclamen amb urgència aquesta unitat. Un pas previ, imprescindible, per a garantir la continuïtat i el nostre futur polític com a poble.
 
Moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada